De records

Hi ha records que ens remouen les entranyes. Aquests records, tot sovint, són motivats per una senzilla imatge; ja ho diuen: "una imatge val més que mil paraules”. I és que per moltes paraules belles i ben dites que siguin, és probable que no ens evoquin tantes emocions com un retrat del lloc on vam ser tant felices.

La instantània d'un racó, un racó ampli, una casa on vàrem passar algunes hores d'un temps certament llunyà, almenys en la memòria, ens pot fer sentir aquella fiblada al cor que tant bé i tant mal ens fa. Tant bé perquè ens regira quelcom per dins que fa tenir les llàgrimes ben a punt per començar a brollar sense pudor, i tant mal perquè ens aboca cap a la melangia més trista, aquella que ens faria retornar al passat sense ni pensar-nos-ho. I el passat és això, quelcom que no tornarem a viure, que senzillament guardarem en la memòria; en aquell calaix especial, aquell que ningú pot buidar i que ens és propi, ens pertany com el tresor més preuat.

Per uns instants donaríem el que fos per recuperar aquells moments de felicitat, per sentir la pau que ens sembla recordar sentíem llavors.

Malgrat tot, com altres vegades ja hem pensat, la memòria és traïdora i segurament, el dia x del mes x de l'any x, d'altres fantasmes ens voltaven per la ment. Per això els records són tant bonics, perquè n'arxivem la part encisadora, la part que ens desperta aquest sentiment de bondat, d'estimació cap a la gent i el lloc viscuts, anhelats.

Deu ser per aquest motiu que, tot sovint, més habitualment del que ens és convenient, en les converses de cafè i de sobretaula el passat juga un paper protagonista. Ens agrada sentir-nos humans, sentir que encara tenim una part dins nostre que no dominem i que ens pot fer sentir a flor de pell l'esgarrifança de l'emoció, del pas del temps.

* Veient i recordant Cerdanyons (Alpens), estius de 1996 i 1997.