Feia uns quants pocs dies que havia arribat la primavera.
En tornant de dinar i d’una posterior reunió, va notar que el cel net i blau que cobria la ciutat la cridava. Tenia ganes que el sol la tornés a acaronar; feia tant que ningú no ho feia.
A l'entrar a casa, les persianes del menjador baixades i la foscor que provocaven, l’empentaren a agafar la clau del terrat i fer-hi cap sense dubtar. Unes quantes escales, després aquells esglaons metàl•lics verticals il•luminats pel frontal i la porteta de sortida tancada amb baldó. Uns equilibris, un xic de força i la sortida al capdamunt de l’edifici.
L’alçada excessiva de l’edifici veí no permetia que el sol, encara no prou alt, arribés a cap de les rajoles que cobrien aquells pocs metres quadrats. Malgrat tot, en asseure’s a terra va notar l’escalfor que al llarg del dia havien anat prenent de l’astre.
Enlloc hi havia reixes ni baranes. Un petit mur de no més de quatre pams d’alçada separaven el terra del buit. De primer s’hi recolzà i llegí una estona. Després, necessitada d’aire, s’alçà per contemplar la ciutat i el mar. Un vertigen estrany, no per desconegut però sí per paorós, la feu vacil•lar si no física, mentalment.
Es tornà a asseure i deixà passar l’estona; aquella sensació l’espantava massa.
 |
| El mar a la capital del Maresme |
