De trencar amb primeres impressions

Tinc el dubte si a tothom li passa el mateix que a mi, però més sovint del que és saludable, sobretot per la ment, em deixo guiar en excés per la primera impressió que em causa una persona; i d'això me n'adono quan aquesta no és, malauradament, positiva. No sempre, però a voltes, per sort, l'erro i de llarg.
De ben segur és un costum que no porta enlloc, tot i que potser és una acció de defensa involuntària; si de bones a primeres no deixem que aquell desconegut se'ns atansi, no en sortirem malparades. Tanmateix... i tot el que ens podem perdre?
Doncs bé, fa ben pocs dies, els esdeveniments m'han tornat a mostrar com d'equívocs n'arriben a ser alguns dels meus comportaments. I ben agraïda que n'estic. Servirà perquè a partir d'ara procuri no fer judicis precipitats de qui se'm presenta davant per primera vegada?

----

Feia una mica més de 24 hores que havien arribat a aquella ciutat. L'acollida havia estat més que correcta i no podien demanar més; eren els primers de la petita ocupació que notarien a les seves vides l'Eudald i l'Elena durant aquell cap de setmana de febrer. Tot i així, en una mica més de 24 hores, no serien els únics, ni molt menys, a qui haurien de prestar atenció.
De moment, i per continuar incrementant el nombre de catalans en una ciutat encara estranya, tocava anar a cercar dues persones més que arribaven per instal·lar-se, com ells, uns dies per allí.
Seguia plovent. Després d'una caminadeta des del que seria casa seva durant l'estada, arribaren allà on havien quedat; just davant l'estació d'autobusos. Pels noms que li havien dit no sabia de qui es tractava, però bé li havien de sonar un cop els veiés; en principi havien coincidit algun o més d'un cop per l'extensa i allargada geografia dels Països Catalans. Es trobaren. La fesomia d'un li sonava, l'altra no; de tres passaren a ser un grup de cinc ja que l'Eudald arribaria més tard. Salutacions, petons i abraçades, presentacions i cap a fer algunes pints. Com en altres ocasions semblants, qui sap si per timidesa o per manca de recursos, passà a un segon pla. Uns anaven coneixent-se, els altres es posaven al dia dels darrers temps.
I arribaren a puestu. Molta gent, poc espai, calor, soroll... Així i tot, després d'una estona bevent estant de peu, aconseguiren una taula on poder continuar amb les converses que havien iniciat des de la seva trobada. Encara se sentia un xic estranya però procurava participar d'algun tema o petit debat de la conversa. El noi que no coneixia li havia semblat una mica més proper i li costava menys fer-hi broma o comentar-li quelcom. Potser per l'alçada a què es trobava, l'altre li resultava un xic més inabastable.
Per sa costum, en aquell país, tothom qui volgués fumar una cigarreta havia de fer-ho a fora el carrer. Així doncs, de cop i volta, com qui prepara una emboscada, la deixaren sola amb aquell al·lot amb qui encara no havia creuat més de dues paraules seguides. Pànic! "I ara què li explico jo a aquest?!" Potser no en aquell precís moment, però no gaire hores més tard, havien aparegut del no res un parell d'esglaons.

De passes lentes

Ahir tenia pressa. Caminava ràpid. I la vaig veure... ara un peu... ara, just quan l'altre ha arribat prudentment però amb seguretat a terra, l'altre. Molt a poc a poc, molt; de fet, segurament molt més encara. No sé si l'esperaven o si també feia tard a algun lloc, la qüestió és que l'edat l'havia atrapat; de ben segur que era molt gran, segurament molt més encara.
Primer vaig pensar en un cargol, en una tortuga... són lents, sempre fent la mesura des de l'escala humana, i porten la casa a sobre. Ella no l'hi duia pas, però sí que anava carregada. Devia venir del súper, em sembla que no hi ha cap plaça o mercat per aquella zona, de buscar alguna cosa per preparar el dinar. Qui sap, potser només havia de cuinar per ella, feia anys que la companyia més preuada que tenia era la solitud i el silenci; o potser no, potser el seu marit era a casa esperant amb delit l'arribada d'aquella persona amb qui havia passat més de mitja vida i amb qui, pensava, potser no li quedava massa recorregut vital per fer.

De llums i clarors

Ara que s’acaba l’any, en dies nets i assolellats, l’horabaixa ens és totalment obscura. Unes hores abans però, a la tarda, podem ser espectadors d’una de les llums, pel meu gust, més boniques. Jo n’hi dic “la llum ideal per fer fotografies” i és que tot ho embelleix. És aquella llum que es dóna quan el sol comença a caure, cap allà quarts de cinc. És una llum preciosa, plena de calidesa.


El cert és que darrerament sempre l’he contemplat a la vora del mar i l’espectacle esdevé fascinant. Malgrat tenir la massa blava del Mediterrani davant, fred en aquesta època de l’any, l’or del sol tot ho torna escalfor. La sorra puja de to i podria confondre’s amb un camp de blat a punt de ser segat. El mar i el cel, ja cap al darrer instant, s’ajunten i perdem l’horitzó: blaus, glaucs, atzurs, violetes, liles... Tenim un paisatge davant que immortalitzem a la memòria, perquè Ai las! No porto la càmera al damunt! La persona amb qui compartim el moment té el sol reflectit al rostre, i nosaltres també el notem i ens agrada la sensació de la mica de tebior que ens aporta malgrat el dia gèlid que fa.

Penses que els dies que vénen, plens de jornades festives, els aprofitaràs per intentar captar, i així compartir gràficament, múltiples imatges amb aquesta claror que tant t’enamora. Tot i que reflexiones i... què millor que viure-les junts?

De calçats

Les sabates compartien armari amb unes sandàlies que, per antiguitat, tenien força més pes en l’estament del complement. Eren les setvetes, les espardenyes que feia ja uns quants estius eren calçades com les que més. Tot i així, la modernor que s’havien autoatorgat les sabates i els fums que els havien pujat al cap, van fer que imposessin la tirania de la pell i el taló. En aquest context, les pobres setvetes no hi tenien res a fer. S’amagaven en un racó del prestatge, tremolant i amb les vetes cada cop més entortolligades. Allò que més desitjaven era passar desapercebudes i ser útils quan els fos requerit. El cert és que ho eren molt més que no pas aquelles nouvingudes i sabien que, tard o d’hora, la seva forma de veure el mon, amb tota la sola tocant al terra, acabaria fent-se un lloc en el dur mon de calçar aquella estranya extremitat que sostenia aquella estranya espècie.

De caure (varis i diversos)

De despeses inútils

Treballar per viure o viure per treballar?
Sí, d'acord, la primera; malgrat això, de dilluns a divendres vius per treballar.
I heus ací la qüestió: si la feina no és la teva vida, què nassos estàs fent amb el temps?! ui sí, aprofitar els caps de setmana...
Buf... que negre!

(m'acaben de dir que això que he escrit és premarxista... he retrocedit uns quants anys en el pensament... això demostra que la humanitat no evoluciona, ans al contrari, desevoluciona... tot i que posar la humanitat allà on soc jo potser és excessiu... vaja, no, segur que és excessiu)


De mancances

Trobo a faltar (Et, a tu. Ho, allò, tot allò; i això, tot això).
Solitud. Soledat. Aïllament. Tot i estar envoltada de gent. Gent a qui estimo; gent que m'estima.
No en tinc prou. Mai n'hi ha prou. I si comencem pel començament? ergo... ego.

Temps perdut; la Terra no s'atura. Vull compartir el temps. Aprofitar-ne fins a la més petita expressió. Recuperar tot allò que encara no he tingut mai.

Potser tot rau en l'imaginari col·lectiu.


De records i decepcions

Avui he llegit en algun lloc que "recordar és tornar a viure".

Per què quan comences a passar pàgina, de sobte, apareix aquell que sortia en capítols anteriors, et distreu i et fa perdre el punt i tornar massa pàgines enrere? Esperes amb avidesa haver deixat alguna marca pràcticament imperceptible però que et permeti recuperar la lectura allà on te l'havien fet deixar (perquè el fragment que tenies entre mans, encara que potser no era el millor, t'agradava).

Arribarem a ser mai prou bons per a qui voldríem ser els millors? Segurament no. La decepció és inevitable; "només" cal saber girar la truita i fer que qui ens semblava tant important esdevingui totalment prescindible. No val la pena estar-ne i esperar-ne molt d'algú que mai ens ha promès res.

De boira

Des d’ahir la boira s’ha instal·lat al tròpic i això no és habitual en aquestes èpoques de l’any. Siguem serioses, òstia! La inversió tèrmica és típica de la primavera i estem a mitjans de novembre, vegi’s doncs, tardor.

Per si a les nostres ments no els costava prou seguir el ritme de les estacions, ara ens encolomen (els qui han habitat durant els últims segles de la nostra història aquest planeta –anava a posar meravellós, però em reservaré l’adjectiu per quan ho tingui més clar- i el seu comportament) el canvi climàtic dels nassos: “Apa, tot teu, maca. Fes-ne el que vulguis (o bonament puguis)”.

Val a dir, però, que a servidora aquest fenomen climàtic li agrada. No és per empatia amb la patuleia ilergeta ja que la seva és una situació ben diferent (l’altre dia en parlàvem, precisament, de la seva boira i del nostre sol); sinó perquè si només és per uns dies, la sensació que em provoca la boira és de calidesa (ja em direu quina contradicció! Però és que la vida n’és plena...): caminant pel carrer, sigui a primera hora del matí com a darrera del vespre, em sento embolcallada, abrigada per una gran manta, arrecerada i protegida de grans envestides de vent. Té la capacitat de transmetre la calma que tant costa trobar.

D'espontaneïtat

Intentar improvisar alguna de les escenes que portes dies assajant. I, malgrat tot, trontollar de cap a peus i no precisament pel taló de les sabates calçades...

Esperar l’esdevenidor és inevitable així com imaginar-se tots els escenaris possibles. Però només quan arribi el moment sortiràs de dubtes. Llavors serà quan podràs fer revisió i veure què tant o tant poc la vas encertar.

Sort que encara no soc bruixa.




* enllaços:
1. Cor de Carxofa: portal de glosa.
2. El maestro y margarita de Mikhail Bulgakov.