diumenge, 21 d’abril del 2013

Recorda'm que no pensi en tu quan em faci sucs de targonja


Un trosset de dit menys. El ganivet era massa esmolat.
Mitja taronja menys. El colze s'ha equivocat de camí i l'ha enviat, d'un cop, darrera els fogons.
La polpa dins el suc. La cullereta amb què retires la polpa de la part superior de l'espremedor t'ha relliscat.
Vidres esmicolats per terra. Les mans humides després de passar per sota l'aixeta.
 
Que el simple fet de preparar-me un suc em faci pensar en tu, acaba fent que de suc, ni gota.
 
 

dijous, 11 d’abril del 2013

Vertígens


Feia uns quants pocs dies que havia arribat la primavera.

En tornant de dinar i d’una posterior reunió, va notar que el cel net i blau que cobria la ciutat la cridava. Tenia ganes que el sol la tornés a acaronar; feia tant que ningú no ho feia.

A l'entrar a casa, les persianes del menjador baixades i la foscor que provocaven, l’empentaren a agafar la clau del terrat i fer-hi cap sense dubtar. Unes quantes escales, després aquells esglaons metàl•lics verticals il•luminats pel frontal i la porteta de sortida tancada amb baldó. Uns equilibris, un xic de força i la sortida al capdamunt de l’edifici.

L’alçada excessiva de l’edifici veí no permetia que el sol, encara no prou alt, arribés a cap de les rajoles que cobrien aquells pocs metres quadrats. Malgrat tot, en asseure’s a terra va notar l’escalfor que al llarg del dia havien anat prenent de l’astre.

Enlloc hi havia reixes ni baranes. Un petit mur de no més de quatre pams d’alçada separaven el terra del buit. De primer s’hi recolzà i llegí una estona. Després, necessitada d’aire, s’alçà per contemplar la ciutat i el mar. Un vertigen estrany, no per desconegut però sí per paorós, la feu vacil•lar si no física, mentalment.
Es tornà a asseure i deixà passar l’estona; aquella sensació l’espantava massa.


El mar a la capital del Maresme

dimecres, 3 d’abril del 2013

La Caracremada. Setmana Santa 2013

Sense adonar-te'n, marxes un dia i al vespre, parlant ja no recordes de què, fas referència al teu país com si fossis fora, quan en realitat no pots estar més endins i endinsada al seu territori. L'endemà, et deixen un telèfon perquè puguis fer aquella trucada de rigor, avui que hi ha cobertura, i abans de marcar et preguntes si cal polsar el +34. Quan te n'adones d'aquests petits però significants oblits, veus que trencar la rutina et fa bé. No parlarem de la tornada a la realitat; trencaria la màgia d'una de les imatges d'aquesta Caracremada.

Posta de sol des del refugi de l'Arp. Foto: Pako Crestas.